Benvinguts al Grup de Psicologia

Hola companys
Volem donar-vos la benvinguda a aquest grup on esperem les vostres aportacions i comentaris. En la següent presentació podeu veure els objectius d'aquest grup.
Poc a poc anirem afegint les activitats programades per al proper semestre.
Desitjem que us agradi i que participeu activament en el grup, tant en opinions com en la vostra presència a les activitats.
Gràcies en nom de tots els coordinadors!


martes, 21 de julio de 2009

L’ÚS DE LES TIC EN LA INTERVENCIÓ PSICOLÒGICA.

Roser Campàs.
Llicenciada en Psicologia
17/07/2008
Desapareixerà la figura del psicoterapeuta i la teràpia tradicional?
Rotundament no. En un futur, la teràpia tradicional i la virtual seran teràpies complementàries. Els avantatges de la psicoteràpia tradicional front la psicoteràpia on-line no permetran la desaparició de la figura presencial del psicoterapeuta. A les persones les agrada saber amb qui parlen, volen conèixer la persona que fa el seguiment del seu cas. L’empatia, que també s’aconsegueix en teràpies on-line, pot produir-se amb més facilitat quan tenim la persona cara a cara. Per al terapeuta suposa grans avantatges conèixer el seu client i veure com s’expressa a través del llenguatge no verbal. Però la comunicació on-line també permet “llegir” altres tipus de llenguatge. Les persones que segueixen teràpies on-line posen molt èmfasi en les seves paraules i frases per tal de poder donar al terapeuta les despostes adients. La tensió a la veu, la indecisió, els silencis, són circumstàncies que també arriben als terapeutes sense veure el pacient.
Entenc però, la necessitat d’una visita presencial per tal que el coneixement entre client i terapeuta ens ajudi, a ambdós, a posar “cara i ulls “ a la persona que ens atent.
En una petita enquesta que vaig realitzar, va sorprendre’m el fet que més gent de la que jo pensava estaria disposada a seguir aquest tipus de teràpia, tot i que algunes persones tenien unes premisses prèvies, com el fet de conèixer personalment el terapeuta:
La introducció a l’enquesta va ser una petició de la opinió que la gent pot tenir en relació a la teràpia virtual.
Holadesde que empecé a presentar el consultorio on-line he recibido múltiples peticiones de ayuda. Pero, ¿qué idea tienen las personas, en general, de esta modalidad de terapia? Sí, terapia. No se trata de un consultorio donde responder preguntas con escasos datos. Se trata de una consulta real, con la eventualidad de que en lugar de tener una ubicación física, se realiza a través de la red.
En principio, casi todos los consultorios on-line ofrecen la primera consulta gratuita y ésta debe ser tomada como una orientación, no como un consejo.Pero después viene la parte en la que las personas que consideran que necesitan ayuda, y realmente la necesitan, no entienden que esta forma de consulta también tiene un precio. ¿Qué es lo que hace pensar a los usuarios que escriben que por el hecho de tener una consulta virtual ésta es plenamente gratuita?Éste tipo de consulta, por novedosa, puede causar desconfianza, miedo, dudas. Pero se trata de una opción más a poder acceder a una terapia, sobre todo con la ventaja de poder realizarlo sin necesidad de desplazamientos y sin poner límites ni fronteras, debido a que la red nos ofrece la posibilidad de recibir tratamiento desde cualquier parte del mundo.
Me gustaría saber vuestra opinión.
Si podéis hablar directamente con el terapeuta, vía Messenger o Sype, si podéis hablar en tiempo real realizando un feed-back instantáneo, ¿qué inconveniente creéis que tiene esta forma de terapia frente a la presencial?
¿Confiáis en una terapia on-line?
¿Os decidiríais a hacerla?
¿Creéis que puede ser tan efectiva como una terapia presencial?
Aquests van ser els resultats a l’enquesta:
Un 12% considera que és tant eficaç com la teràpia presencial.
Un 8% prefereix la via presencial.
Un 41% estava d’acord si prèviament coneixia al terapeuta.
Un 19% considera que la via virtual presenta l’avantatge de no necessitar desplaçament i que es pot fer des de casa amb gran comoditat.
Un 6% considera que la via virtual estableix el mateix feed-back que la teràpia presencial.
Un 32% no ho sabia/no contestava.
Algunes persones van preferir enviar un correu per a donar la seva opinió i les seves respostes coincidien, majoritàriament amb els resultats de l’enquesta que podríem resumir dient que un elevat percentatge de persones considera que aquesta modalitat terapèutica és efectiva, que es produeix el feed-back necessari per una bona atenció i tractament, que té uns avantatges per al que fa al temps i espai que es necessita per a fer la teràpia. Lògicament, també hi ha qui no creu que sigui tant efectiva com la presencial. Destaca el 23% de persones que no saben o no contesten degut al desconeixement del funcionament d’aquest tipus de teràpia ( informació facilitada a través del correu).
Tot i això, l’efectivitat d’un tractament no depèn, només de la predisposició i la confiança establerta en el terapeuta i la modalitat de teràpia virtual.
Vaig a exposar 2 casos, ambdós són persones que consulten per Sdm. Ansiós Depressiu.
Els resultats han estat diferent degut a un factor determinant: l’adhesió terapèutica.
Faré una exposició breu dels casos basant-me en els resultats obtinguts en relació a l’adhesió al tractament per part de dues persones.
Cas 1.
Dóna de 31 anys que consulta per simptomatologia ansiosa de predomini somàtic.
Antecedents previs de Sdm. Ansiós-Depressiu que va rebre tractament psicològic. En aquells moments va presentar idees suïcides (planificació en la forma i dia a realitzar-ho, que es va solventar amb suport terapèutic).
Al cap d’uns anys torna a presentar simptomatologia ansiosa sense trastorn depressiu. S’ha seguit teràpia on-line, fins ara 7 sessions i consultes a través del correu electrònic.
L’adhesió terapèutica ha fet que des d’el principi seguís les pautes establertes per a aprendre a detectar situacions estressants i solucionar-les. Ara mateix es troba en situació de visita de control cada 3 mesos amb previsió d’alta si segueix la evolució actual.
Cas 2.
Home de 43 que consulta per malestar general, fatiga intensa, apatia, dependència a benzodiazepines i ansietat important manifestada amb simptomatologia física: sensació d’opressió toràcica, sensació d’ofec, taquicàrdies.
Destaca consum de Benzodiazepines que pren quan es troba malament però d’el què en comença a fer ús durant el dia per a “dormir y deixar passar el dia per què no ho puc suportar”. Presenta conducta evasiva en front de situacions estressants i vital.
Em sol·licita ajut per al control de l’ansietat i el consum de Benzodiazepines.
Des de la primera cita hi ha hagut problemes en poder iniciar el tractament donat que avisa sempre per a canviar l’hora de visita. Només hem pogut realitzar 3 sessions degut a aquests canvis. Parlant amb ell em respon que sí que està interessat en seguir teràpia, que per a ell és molt important, però que “li passen tantes coses que no té temps”. Li recomano consideri la cita amb mi com qualsevol altre cita mèdica, pe. Accepta la proposta però no ho fa.
En general, aquest pacient presenta una actitud evasiva en el context de la seva vida. Presenta dificultat per afrontar les situacions que li produeixen malestar i no fa l’esforç d’intentar-ho perquè prendre Benzodiazepines i dormir li resulta més efectiu (segons opinió d’ell) que intentar un canvi de conducta, tot i que aquesta va ser la seva petició inicial. Paral·lelament segueix tractament amb Prozac receptat per a un psiquiatre però sense seguir control mèdic.
En quest cas, quedem pendents d’una propera sessió quan el client ho sol·liciti.
Consideracions personals.
Parlant amb un bon amic que cursa l’assignatura, vaig oferir-me a donar la meva opinió des d’el punt de vista de la meva experiència.
Personalment, m’agradaria que la primera, o primeres visites diagnòstiques fossin sempre presencials. Posteriorment, si el client ho desitja, es pot passar a la teràpia virtual, que té el gran avantatge de tenir menys límits en temps. Persones que viatgin molt, pe, poden beneficiar-se d’aquesta nova manera de seguir un tractament ja que no es torben en la situació de perdre les seves visites i haver de deixar el tractament per a qüestions laborals.
Persones amb patologies com Agorafòbia, Fòbia Social, etc. També poden obtenir un gran benefici en no haver de sortir de casa per a començar un tractament que, finalment, els permetrà acudir a la consulta i a qualsevol lloc que els vingui de gust.
Hi ha patologies, com els Trastorns de Personalitat, que considero requereixen sempre d’atenció presencial. No totes les patologies poden ser tractades a través de teràpia virtual. Hi ha casos on considero imprescindible la teràpia presencial.
Moltes vegades, els inconvenients no estan derivats de medi des d’el què es realitza la teràpia. Les variables “patologies” i “adhesió al tractament” són factors aliens a la forma de tractament. La manca d’adhesió dificultarà el tractament tant si aquest es realitza de forma presencial com virtual.
També considero que la intervenció en teràpia virtual requereix d’un seguiment diferent a la presencial. Crec imprescindible que per a què el pacient es senti còmode i atès, la teràpia virtual ha de recòrrer a altres formes de comunicació poc usades en teràpia presencial.
Enviar algun correu electrònic o, fins i tot, trucar ocasionalment al pacient, pot fer que aquest es senti cuidat, que importa al terapeuta i que s’estableix una relació més personal intentant suplir la manca de coneixement personal.
El risc d’abandonament del tractament augmentaria si el client no es sentís atès i que senti que importa al terapeuta.
A més, el fet que el client sàpiga que pot trucar o posar-se en contacte a través del correu electrònic immediatament amb el seu terapeuta en cas d’urgència, produeix un sentiment de tranquil·litat i acompanyament diferent al recurs de poder alguna trucada urgent però havent de demanar visita per a ser atès.
Per tant, tot i que la teràpia on-line presenta avantatges, també s’ha de tenir en compte que no sempre es aplicable. No totes les patologies són susceptibles de seguir aquest tipus de tractament, el tipus de client també determina la limitació als beneficis de la teràpia on-line, a més, en ser una tècnica innovadora, s’ha d’aconseguir una bona formació i terapeutes preparats per a poder donar aquest servei.

Roser Campàs.Psicologia i Salut

miércoles, 8 de octubre de 2008

Un tema polèmic que mobilitza i enfronta als psicòlegs ???

En un article en el Portal Salud Mental podem llegir la notícia que reprodueixo a continuació i que crec que és digna de conèixer i de comentar en aquest espai.


Movilización de la psicología contra el pretendido síndrome de alienación parental
Ante las desafortunadas afirmaciones sobre el denominado sindrome de alientación parental efectuadas por la Coordinadora de Psicología Jurídica del Consejo General de Colegios Oficiales de psicólogos de España, aparecidas en Infocop del 18 de junio de 2008, un grupo de colegiados ha puesto en marcha una campaña de recogida de firmas manifestando su pesar por tal posicionamiento y pidiendo su rectificación.
Según la Coordinadora Jurídica "Los investigadores y los psicólogos muestran gran consenso al considerarlo como una alteración cognitiva, conductual y emocional, en la que el niño desprecia y critica a uno de sus progenitores. " Por el contrario, si hay consenso en algo sobre el tema es que no hay consenso sobre su emergencia y utilización como un supuesto trastorno mental y sí sobre su interesada utilización sin base científica alguna en litigios y tribunales (Acceder al documento de la AEN sobre el SAP, acceder a la sentencia contra la utilización del SAP en la Audiencia Provincial de Vizcaya).
Ante el comunicado publicado en INFOCOP :
Comunicado de la Coordinadora de Psicología Jurídica del Consejo General de Colegios Oficiales de psicólogos de España
18/06/2008 Por parte de la Coordinadora de Psicología Jurídica del Consejo General de Colegios Oficiales de psicólogos de España, deseamos avalar la conveniencia del análisis de la problemática que se conoce como Síndrome de Alienación Parental en la evaluación psicológica, tanto dentro del ámbito forense del derecho de familia, como de otros relacionados. Los investigadores y los psicólogos muestran gran consenso al considerarlo como una alteración cognitiva, conductual y emocional, en la que el niño desprecia y critica a uno de sus progenitores. Esta conducta y actitud de rechazo y minusvaloración, es injustificada o responde a una clara exageración de supuestos defectos del progenitor rechazado. Para hablar de este síndrome, debe descartarse por completo la existencia de cualquier forma de maltrato o negligencia en los cuidados del niño, asegurándose de que las críticas no se refieran a conductas o actitudes reprochables por parte del familiar rechazado. Como todo avance científico y profesional, está sujeto a continua revisión, pero no puede ser negado "a priori", cuando existe literatura científica y actividad profesional que lo describe, y reconoce su utilidad.
Un grupo de compañeros/as han elaborado un comunicado para hacer llegar nuestra protesta ante el Consejo de COPS, creo que sería importante que fuera firmado por el mayor numeros de colegiados/as. Por favor hacedlo circular entre vuestros conocidos/as. Enviad vuestro nombre y número de colegiados/as a
respuestainfocop@gmail.com
El manifiesto
A la Coordinadora de Psicología Jurídica del
Consejo General de Colegios Oficiales de psicólogos de España
A quien/es corresponda:
Los y las abajo firmantes, profesionales de la Psicología, colegiadas y colegiados en los distintos Colegios Oficiales de España, queremos expresar nuestro rechazo a las afirmaciones que en el día 18 del corriente mes, ha presentado la Coordinadora de Psicología Jurídica del Consejo General de Colegios Oficiales de psicólogos de España con referencia al pretendido síndrome de alienación parental.
Como investigadoras e investigadores, Psicólogas y psicólogos, NO AVALAMOS la afirmación del supuesto “consenso” al cual alude la citada presentación y consideramos de suma gravedad que una Comisión de los COP se exprese a favor de un pretendido síndrome rechazado por la Organización Mundial de la Salud y los Colegios de Psicología y Medicina del país donde se ha urdido dicho constructo. País este, Estados Unidos, donde en la actualidad, se lo ha rechazado explícitamente en el marco de lo jurídico alegando la acientificidad que lo sustenta, amén del marco teórico propedofílico sobre el cual su inventor, el médico Richard A. Gardner, lo construyó. Es de destacar que el pretendido síndrome, no se encuentra en fase de observación o análisis para ser incluido en los manuales de diagnóstico válidos internacionalmente tales como el DSM-IV ni el CIE-10, sino que el mismo jamás HA SIDO ADMITIDO a trámite para su inclusión, por el contrario, se lo ha rechazado explícitamente por no reunir los mínimos indispensables para dicho cometido, cualidad –entre otras- que lo inhibe para ser aceptado, en cualquiera de sus formas, como el elemento diagnóstico en el que pretende erigirse.
Por tal motivo, consideramos que falta a la realidad científica denominar al sap como “avance científico y profesional”. Y que su aplicación, violenta varios artículos de los Códigos Deontológicos de los mencionados COP, tal como consta en las múltiples denuncias que se han presentado a la Comisión contra varios/as Psicólogos/as.
En adición, los estudios e investigaciones que lo invalidan y que se han realizado en EE.UU desde su irrupción – año 1985 -, desmienten la cualidad de “negación a priori” que se menciona en este comunicado.
Concluimos que este supuesto síndrome, no puede ser considerado como válido “ad hoc” , sólo por el motivo “útil” que señala la citada Comisión, y en este sentido, instamos a los respectivos Colegios Oficiales de Psicología que se manifiesten ratificando o rectificando el presunto consenso del cual hace gala el mencionado comunicado.

España, 19 de junio de 2008
Atentamente:
Accede al foro en Portal Salud Mental sobre esta noticia

lunes, 6 de octubre de 2008

Comencem a treballar



Hola a tothom!!!
A partir de la Trobada de la UOC a Bellaterra el dissabte 27 de setembre, ha quedat presentat oficialment el nostre GRUP de Psicologia. Uns dies abans van obrir un forum pròpi Grup de Psicologia de la UOC, al que podeu accedir des del Campus com tanmateix des de l'espai del GRUP. Sembla que mica en mica anem avançant. Potser la part més lenta era iniciar totes aquestes passes, ara el més difícil serà mantenir l'interès i les activitats i espais creats. Ens toca, per tant, reactivar aquest blog i connectar-lo amb les activitats que estem iniciant al forum. Aquest és l'objectiu principal d'aquest missatge.
Les primeres activitats iniciades són:
  • Debat sobre l'intervenció del psicòleg en àmbits clinics.

  • Debat sobre l'intervenció del psicòleg en la infància i la adolescència.

  • Debat sobre les mediacions.

Esperem la participació de tots en aquests com en d'altres debats que considereu del vostre interès. Estem preparant, com ja van anunciar a la Trobada, dues activitats presencials per realitzar en aquest semestre:

  • Conferència sobre el panorama actual de la psicologia. (a concretar dada de novembre)

  • Conferència sobre tècniques, tractaments i teràpies psicològiques. (final semestre)

Hem proposat que aquestes primeres intervencions presencials les portin a terme professors de la UOC. I esperem que siguin el començament d'activitats presencials de diferents àmbits de la psicologia, tant a càrrec de professors de la nostra com d'altres universitats o organismes competentes en la matèria proposada.
De totes aquestes activitats i les que es vagin realitzant, esperem que sortin grups de treball tant virtuals com presencials que decideixin treballar i aprofundir en temes determinats derivats dels debats i/o d'altres activitats. És el nostre objectiu general, construir entre tots un espai divers i interrelacionat entre disciplines afins a la psicològia, capaç d'establir víncles dins i fora de la nostra universitat. I res més, agrair el vostre suport i esperar la vostra participació, com també qualsevol consulta, informació o proposta que volgueu fer.
Aquest espai i aquest GRUP és de tots. Aprofiteu-lo i gaudiu-lo.
Una abraçada.

Maria Sanguino.
Equip de Coordinació del Grup de Psicologia



domingo, 24 de agosto de 2008

El morbo atrae.

Soy enfermera desde hace 22 años y he trabajado siempre en servicios críticos y de urgencias, estoy acostumbrada a ver heridos graves por accidentes de tráfico, lesiones y fracturas que te hacen estremecer, pero estás trabajando y procuras crear una coraza que te proteja de ese dolor cuando ves como la gente pierde la vida. Accidentes en los que lo único que puedes hacer es mantener al paciente estable y pedir a la familia si aceptan que su hijo, su hija, su padre, su hermano , su hermana.. sean donantes de órganos. Es mi trabajo y aún con esto, cuando se realiza un transplante de corazón en el servicio en el que trabajo, no puedo dejar de pensar que quien será la familia que ha perdido a alguien y ha sido tan generosa por permitir que otros puedan vivir sabiendo que su querido familiar va a morir.Cuánto dolor para ellos tener que decidir si permiten la extracción de órganos para salvar la vida a otros.Todo se hace con discreción. Incluso cuando los donantes son personas que han sufrido algún accidente grave, de los que se publican en todos los periódicos.Cómo puede sentirse un padre sabiendo que puede ver imágenes del cuerpo moribundo de su hijo saliendo en todos los canales de televisón o en los periódicos. Cómo pueden seguir adelante si estan viendo como rescatan a su hijo muerto o gravemente herido. Cómo pueden sobrevivir las personas que han visto los cuerpos mutilados del accidente de Barajas.Estas imágenes, los cuerpos tapados en un tanatorio para que puedan ser reconocidos por sus familiares, todo esto debe restringido al morbo de aquellos que más que interesarse por lo ocurrido por el accidente van cambiando de canal par aver las imágenes del accidente y, a poder ser, los restos delas personas que viajaban en él. Todavía puedo recordar desgarradoras imágenes del 11-M. En ese momento estaba estudiando Psicología y no pude ir como voluntria para ayudar a las famílias. Este año, circunstancias familiares tampoco me han permitido asistir, ya como psicóloga, a dar mi apoyo y ayuda a todo aquel que lo necesitase. Debería prohibirse que las imágenes fuesen publicadas o pasadas por televisión. La familia se merece un respeto. No tiene porque ver publicadas imágenes terribles de sus familiar o de los demás pasajeros. quién sabe si esa cuerpo carbonizado es el que depués tendrá que reconocer. Informació, sí. Imágenes para poder saber lo que ha ocurido, también. Pero publicación para la satisfacción del morbo, no. Respetemos a los muertos, pero sobretodo, respetemos el dolor de la familia.Mis condolencias a todos los que han perdido a familiares, amigos, compañeros.Mis mejores deseos de recuperación a todos los que aún están ingresados.Y mi ayuda a todos los que crean que les puedo ayudar.Roser Campàs

jueves, 10 de julio de 2008

EDUCACIÓ EMOCIONAL

Una emoció és pot definir com la manera en que cada un singularment reacciona davant la realitat, el significat que cada un pot donar davant una mateixa situació és diferent.
És possible que no siguis capaç de traslladar la teva activitat mental inconscient en pensament, peró sempre es reflexerà en el teu cos una emoció i d'aixó si que en pots ser conscient.

Observar una emoció és bàsicament el mateix que escoltar o observar un pensament. El pensament es troba dins el cap, peró una emoció té un poderos component físic i per tant és percebut principament en el cos.